La mort, l’amor, el pecat i el desig –única simbiosi possible entre l’elit senyorial establerta a les sumptuoses mansions de la Bonanova i la massa proletària humil de les barraques de Montjuïc– es barregen lúbrics a la ciutat per justificar l’activitat ulterior de l’infern. La mort, l’amor, el pecat i el desig propicien aquest ofici de tenebres de l’enamorat Orfeu que s’afanya per arrencar la vida a la mort, lluitant per ressuscitar amb ells una generació encara famolenca que oblida la postguerra a les Golondrines del port, mentre escolta de fons el gastat esbufec ronc d’un acordió tocant una rumba.

Mimesi significa imitació, i significa també simulacre: l’eterna contradicció que permet formular teatralment la conjectura sentimental precisa. Com un instrument més, en concordant harmonia, l’escena integra el paisatge neorealista a la melodia. Barcelona obra l’efecte del contrapunt de Bach transformant la substància propera i assequible qualsevol infern, per més procel·lós que sigui.

Familiar en el record, l’eternitat es va formant a partir dels impactes íntims que amaga la partitura de Gluck. 

Orfeo ed Euridice de C. W. Gluck

Rumba trista de Barcelona

FITXA ARTÍSTICA:

Josep Miquel Mindàn, director musical

Jaume Villanueva, posada en escena

Miquel Villalba, director del cor

Orquestra de Cambra Terrassa 48

Quim Térmens, concertino

Òpera Popular de Barcelona, companyia estable:

Caitlin Redding, Orfeu

Alba Martínez/Laura Gibert, Eurídice

Aseel Massoud, Amor

Cor i ballet de l’Òpera Popular de Barcelona