FITXA ARTÍSTICA - 5 FEBRER 2023

Josep Miquel Mindán, director musical

Jaume Villanueva, director escènic

Orquestra de cambra Terrassa 48

Quim Térmens, concertino

Èric Varas, director del cor

Glòria Llevat i Roberth Aramburo, coreografia

Òpera Popular de Barcelona, companyia estable:

Pamina Kristen Larsen

Tamino Facundo Muñoz

Papageno Joan G. Gomà

Papagena Imma Masramon

Reina de la nit Alexandra Nowakowsky

Sarastro Danil Sayfullin

Monostatos Ángel Baile

Dama 1 Alba M. Nieto

Dama 2 Kimiyo Nakako

Dama 3 Maria Jurado

Àngel 1 Ana Yanini

Àngel 2 Victorina Pérez

Àngel 3 Grissel Ruiz

Guardià 1 Jose Cabrero

Guardià 2 Lluís Vergés

Esclau 1 José Luís González

Esclau 2 Germán Casetti

COR

Sopranos: 

Ana Yanini, Ayelén Seras, Gabriela Schurrer,

Victorina Pérez, Leyna Díaz

Mezzosopranos:

Grissel Ruiz, Sara García, Yuhee Naam,

Maria Batlle, Marta Mateu

Tenors: 

Jose Cabrero, Adrià Mas, Roger Vicenç,

Eduardo Tut, Jose Luís González 

Baixos: 

Lluis Vergés , Rodrigo Aguilar, Carles Salmons,

Ariel Seras, Germán Casetti

Amb la col·laboració dels estudiants de dansa de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona

Daniela Martín,

Ekaitz Villar

Genís García

Guillem Calderón

Jan López

Pau Aymerich

Sofia Lasheras

Regidoria Álvaro Durán, Juliana Tauber 

Caracterització Laura Liñán, Maria del Mar Álvarez, Roger Grinyó

Luminotècnia IMESDE

Vestuari i atrezzo Rafató Teatre

Fotografia video i imatge gràfica

Asimètic films, Bernat Arcusa, Biel_fpv, Anna Marínez

Comunicació Jeloudoli

Traductor Jordi Monfort

L'últim miracle de Mozart

Aquesta Flauta Màgica vol ser un humil homenatge a totes les companyies líriques que van recórrer els camins del món, amb amor. Barcelona, octubre 1960, Palau de la Música, tres quarts de quatre de la tarda. Els artistes de La Catalana, -humil companyia de repertori líric La Catalana-, fa hores que esperen amb excitat neguit l'arribada de Néstor Ortiz, el joveníssim tenor que fa de Tamino. El cònsol d'Àustria i els membres del jurat esperen a la platea impacients perquè han de seleccionar una companyia estrangera per representar La Flauta Màgica al Festival de Salzburg —com a excentricitat, òbviament—. La situació, ja prou crítica, s'agreuja per moments. Laureano Foróncoll, fill natural de la propietària de la companyia —soprano de coloratura amargada que fa de reina de la nit— s'ofereix com a solució. Constrenyit habitualment al paper Monostatos, —com a mal menor donada la seva notòria incapacitat per al cant — el taimat Laureano vol aprofitar la incompareixença del tenor per mirar de prosperar. Desesperats els cantants s'estiren els cabells, però ja el "maestro" s'afanya a atacar el primer compàs, resignat. L'espectacle ha de continuar... Tanmateix... quan el Laureano ha de tirar-se a cantar... davant la sorpresa general... al fons de la sala se sent una veu meravellosa, com la de serafí més bell del cel...-Zu Hilfe! Zu Hilfe! Sonst bin ich verloren... És Néstor, que, al final, gràcies a Mozart ha pogut agafar el primer tren... Tot està salvat?... No! Un flatulent regidor mediocre i greixós —el mateix que va equivocar Néstor de tren, perquè no arribés a temps— ha parat tot de trampes per fer que la funció surti malament, però... Mozart tornarà a baixar del cel per defensar la bondat: aquesta és la lliçó simple de La Flauta Màgica: el bé sempre triomfa sobre el mal. 

No us perdeu el darrer miracle de Mozart: Opera Popular de Barcelona. Al Palau de la Música.

Mozart, elogi de la bondat

Mozart, com l'art autèntic, no necessita ser comprès per arribar-nos a l'ànima. Sublim per la bellesa de la bondat —matèria inefable dels somnis, des de la nota més nímia— la humil grandesa de Mozart es manifesta provocant-nos l'abstracció absoluta, l'oblit: l'embelliment de Schopenhauer, fonament transcendental implícit de la bellesa.

La transcendència és una virtut. La virtut és la disposició que té un ésser per obrar de forma ideal a la vida. I, si un ésser humà ha gaudit d'aquesta prerrogativa en el llarg, feixuc i tortuós discurs de la història —la qual és prerrogativa humana— aquest ésser ha estat W. A. Mozart.

Explicar Mozart és una aventura arriscada. Mozart és una sensació com l'amor, com la tendresa d'aquell millor amic o amiga que hem somniat i que molts afortunats tenim. Jo no entendria la humanitat sense ell. Per descriure l'inefable sentiment de plenitud que em provoca, hauria de recórrer al refugi de la Sonata en Do major (KV330/ 1), on Mozart era un nen com jo, un amic bellíssim i juganer que sortia feliç de la partitura, em prenia de la mà i em duia, ballant, amb ell. Potser una de les funcions de la música sigui fer sentir, quan no hi arriben les paraules.

L'aproximació de Mozart al poble, a la comprensió de les seves necessitats, la contribució de la seva obra en la difusió de la cultura, de la il·lustració, de la crítica social i de la llibertat, desbarata completament les caricatures tòpiques i falsàries que l'imputen una imatge frívola, intranscendent i trivial. L'obra i la vida de Mozart contribueixen, màgicament, al progrés de la humanitat. La màgia és una constant en Mozart i en la seva vida, com és part fonamental del bé i de la virtut. A la confrontació entre el bé i el mal que dóna vida a La flauta màgica, es comprèn que el bé no existeix, que el mal és l'estat natural, que el bé és únicament l'absència absoluta del mal.

Compresa aquesta realitat, els convidem a compartir un propòsit emprès amb la humilitat que demana la bondat. Hi hem dipositat tota l'entrega de què som capaços. Darrere de cada gest, de cada nota, del més imperceptible moviment, hi ha hores i més hores de constància, de rigor, d'exigència, de soledat, de sacrifici, de treball. També dies d'una gran alegria i de bondat; no som mercenaris, la música ens ha fet germans. No hi ha res fàcil aquí, no ens han regalat res. Som aquí perquè la bondat ha pogut vèncer la mesquinesa i les ambicions d'alguns pobres éssers humans. La màgia d'aquesta Flauta és producte d'un gravíssim esforç on tots nosaltres hem dipositat el cor, perquè ens hi va la vida. I, perquè ens sentim orgullosos d'haver dedicat tanta vida a aconseguir aquest moment, volem compartir-la tota, humilment, amb vostès.

Jaume Villanueva

Director escènic

Fomentant el propòsit de superació, ponderació i modèstia que magnifica el llibret, la metàfora escènica vol establir una analogia entre les trampes que ha de salvar el jove tenor Nèstor Ortiz per obrir-se camí en el procel·lós univers que envolta l'òpera, i les proves que supera Tamino en l'acció original.

Si deixéssim La flauta màgica en mans d'una humil companyia lírica itinerant —com ara La Catalana— podria passar qualsevol cosa. El fet més inversemblant. Fins i tot, podria ser, que sortís bé la funció per capricis del destí... L'espectacle està a punt de començar. Darrere de l'imaginari teló, els músics i alguns cantants, afinen i es preparen, l'assaig general està a punt de començar. D'altres, però, no poden evitar determinat neguit. El regidor corre amunt i avall angoixat, consulta amb donya (Dame) Amparo Valle, empresària i prima donna de la companyia que, pendent del seu martini, l'ignora impertèrrita. La companyia està esverada. La funció està a punt de començar i ningú sap on és en Néstor Ortiz, el jove tenor que canta el paper de Tamino. Fa sis hores que l'esperen! Tothom està nerviós!

No, tothom, no! En Malecanta, està content. Exultant. Fill natural de donya (Dame) Amparo i (és un suposar, però això diu ella) del famós i elegant baríton milanès Giorgio Sancanaro (el ben plantat) que l'ha prohibit fer servir el seu cognom. Malecanta, està dolgut amb el món i sap que ja s'està fent gran (encara que la seva mare l'obligui a vestir-se de nen, mirant d'ocultar la seva edat). Aquesta és l'oportunitat que ha estat esperant per fer explotar el seu incomprès talent vocal. Vol apoderar-se del paper de Tamino per demostrar a tothom qui és i com es canta de veritat. Corre la brama que, conxorxat amb el regidor, Malecanta ha equivocat l'horari dels bitllets per tal que Néstor Ortiz perdés el tren i no arribés a temps de fer la funció.

Però deixem-nos de suposicions i tornem al present —tan candent— d'aquest conte ideal. L'orquestra interpreta el preludi. Malecanta, vestit ja de Tamino, al centre de l'escena com ha somniat, espera que s'aixequi el teló per demostrar al públic, a la seva mare el que és cantar "cantar". S'alça el teló. Però quan arriba el moment tan cobejat, quan la seva boca està a punt d'articular, una veu de timbre clar, flexible i fresca, flamant i ofanosa, amb la bellesa precisa per distingir un àngel d'un tenor, es projecta des del fons de la platea, l'arxifamós Zu Hilfe! Zu Hilfe! Sonst bin ich verloren que inicia a l'ària. Sí, senyores i senyors; efectivament, dames i cavallers! És el timbre lluminós, de vibracions diàfanes i textura resplendent i cristal·lina de Nèstor Ortiz. L'humil tenor de veu esmaltada i arrodonida amb la brillantor d'un diamant polit. A partir d'aquí, és d'obligat compliment cenyir-se al llibret que Mozart va divinitzar.

Sou lliures d'esbrinar, de la humil acció que us mostrem, la llegenda que us agradaria somniar. Us preguem que sigueu benèvols amb els errors d'aquests pobres artistes ambulants i que supliu amb bondat les llacunes que no hem sabut emplenar. Tres Dames, al servei de la Reina de la Nit, salven el príncep Tamino del fill de la mestressa de la companyia que vol arrabassar-li el paper. Tres nens de la companyia, ajudats pel Drac Pong Xhoh i els Quatre Samurais —esperits lluminosos que habiten els escenaris, es preparen per ajudar Tamino. Quan parteixen les Tres Dames, per portar noves a la reina de la Nit i explicar-li el que ha passat, apareix el caçador d'ocells Papageno, que presumeix davant Tamino d'haver estat l'heroi que va matar la criatura monstruosa que el perseguia. En tornar, després de reconvenir Papageno per la seva exagerada mendacitat, les dames mostren a Tamino un retrat de Pamina, la filla de la reina. Segons elles, Pamina ha estat capturada i esclavitzada pel malvat Sarastro que la manté segrestada al seu temple del mal. Tamino veu el retrat i s'enamora de la noia immediatament. La Reina de la Nit, que apareix enmig d'un esclat de trons, parla amb Tamino sobre la pèrdua de la seva filla i li ordena rescatar-la. Per protegir-los duran la missió, leSTres Dames lliuren una flauta màgica a Tamino i un carilló amb campanetes de plata a Papageno. Les Tres Dames invoquen Tres Àngels perquè els guiïn i els mostrin el camí. Monostatos, esclau de Sarastro, assetja Pamina. Papageno els sorprén i espanta Monostatos. Quan queden sols, el caçador d'ocells, confessa a Pamina que Tamino l'estima i que vindrà a rescatar-la. Els Tres Àngels condueixen Tamino al temple de Sarastro. un cop allà, Tamino descobreix, a través d'un Summe Sacerdot, que qui obra amb malícia, la dolenta, és la Reina i que Sarastro és bo. Després que el Sacerdot li assegura que Pamina està fora de perill, Tamino fa sonar la flauta per encantar els Animals Salvatges que l'amenacen. Sent el so del flabiol de Papageno i el segueix. Monostatos i els seus esclaus empaiten Papageno i Pamina: quan estàn a punt d'agafar-los, el so de les campanetes màgiques del carilló de Papageno els deté. A continuació, el poble rep triomfalment a Sarastro que apareix en escena. Entra Monostatos portant Tamino presoner entre dos guàrdies, però Sarastro descobreix l'engany i el castiga. Abans d'acabar l'acte, promet que alliberarà Pamina en el moment oportú.

El segon acte comença amb una invocació de Sarastro i els Germans demanant als déus que atorguin a Pamina i a Tamino el do de la saviesa, que els facin forts en el perill i que els dotin paciència. Pamina veu fugaçment Tamino, que entra al temple amb Papageno. Sarastro indica als Sacerdots que Tamino haurà de sotmetre's als ritus d'iniciació. Monostatos intenta besar Pamina mentre dorm, però s'atura davant la sobtada aparició de la Reina de la Nit. La Reina lliura una daga a la seva filla i li ordena assassinar Sarastro. Pamina es desespera. Sarastro la consola dient-li que ell no té cap afany de venjar-se. Un Sacerdot recorda a Tamino i Papageno l'impediment de parlar i menjar a l'interior del Temple, però Papageno desobeeix immediatament en acceptar un got d'aigua d'una coqueta Anciana que desapareix, misteriosament, quan l'ocellaire li pregunta el seu nom. Els Tres Àngels guien a Tamino la resta del viatge i urgeixen a Papageno a romandre callat. Tamino no diu ni una paraula, ni tan sols davant els precs de Pamina quan li confessa els seus sentiments. En confondre aquest silenci amb fredor, Pamina queda desconsolada. Els Sacerdots assenyalen que Tamino ha de superar dues proves més per completar la iniciació. Papageno, que ha desistit d'unir-se a la germandat, i que anhela desesperadament una dona, decideix conformar-se, finalment, amb la coqueta anciana. Quan Papageno jura ser-li fidel, l'anciana es transforma en una jove i bella Papagena que desapareix a l'instant. Pamina retroba Tamino i enfronten junts les proves d'aigua i foc amb la protecció de la flauta màgica. Papageno, que continua desolat perquè no troba Papagena, la seva futura dona, intenta penjar-se d'un arbre per llevar-se la vida. Apareixen els Tres Àngels, li recorden que trobarà la veritable felicitat tocant les campanetes màgiques del carilló, i el salven, perquè … Quan toca les campanetes del carilló apareix Papagena bellíssima i radiant. La parella comença a fer plans per formar una família. Emparats per la foscor, la Reina de la Nit, totes tres dames al seu servei i el pèrfid Monostatos (interpretat, recordem, per l'intrigant Malecanta que vol venjar-se del tenor) ataquen el temple, però la llum del sol els sorprèn i són derrotats i bandejats per sempre. Sarastro atorga la seva benedicció a Pamina i Tamino. Tots junts celebren el triomf del coratge, la virtut i la saviesa. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, i vet aquí un conte que ja s'ha fos.

Una serp gegant persegueix el príncep Tamino, que es desmaia de la por. Mentre el jove està inconscient. Tres dames al servei de la Reina de la Nit maten la serp i, després, s'afanyen a anar a comunicar a la seva senyora l'arribada de Tamino al reialme de Sarastro.

El caçador d'ocells Papageno arriba al lloc i assegura que ell va matar la serp. En tornar, les dames mostren a Tamino un retrat de Pamina, la filla de la reina, que ha estat capturada pel malvat fetiller Sarastro. Tamino se n'enamora a primera vista. La reina encarrega a Tamino la missió de rescatar Pamina. El príncep rep una flauta màgica i Papageno, unes campanetes encantades. Tres Àngels guiaran el duo en la seva valerosa gesta. 

Un cop al temple de Sarastro, Tamino no triga a descobrir que qui obra amb malícia és la reina, no Sarastro. Sarastro promet alliberar Pamina si Tamino supera una sèrie de proves. Juntament amb Papageno, el príncep se sotmet a les proves. Mentrestant, la Reina de la Nit irromp al temple, lliura una daga a Pamina i insisteix que la jove mati Sarastro. 

Poc després Papageno perd la concentració a la primera prova, una anciana se li acosta i coqueteja amb ell. Encara que preferiria una unió que li fes el pes, Papageno jura ser fidel. En aquell moment, l'anciana es transforma en la bellíssima Papagena, que desapareix a l'instant. 

Tamino continua les proves de la mà de Pamina. Junts, amb la màgica ajuda de La flauta màgica els dos joves aconsegueixen superar les proves del foc i aigua. 

La justícia fa triomfar la llum sobre la tenebra i, finalment, la Reina de la Nit i els seus Servents són derrotats. Tamino, Pamina, Papageno, Papagena, Sarastro i tota la gent de bona voluntat celebren junts el triomf de la virtut sobre la maldat

Mozart, com l’art autèntic, no necessita ser comprès per arribar-nos a l’ànima. Sublim per la  bellesa de la bondat  —matèria inefable del somnis, des de la nota més nímia— la humil grandesa de  Mozart es manifesta provocant-nos l’abstracció absoluta, l’oblit: l’embelliment de Schopenhauer,  fonament transcendental implícit de la bellesa.

La transcendència es una virtut. La virtut és la disposició que té un ésser per obrar de forma  ideal a la vida. I, si un ésser humà ha gaudit d’aquesta prerrogativa en el llarg, feixuc i tortuós  discurs de la història —la qual és prerrogativa humana— aquest ésser ha estat W. A. Mozart.

Explicar Mozart és una aventura arriscada. Mozart és una sensació com l’amor, com la tendresa  d’aquell millor amic o amiga que hem somniat i que molts afortunats tenim. Jo no entendria la  humanitat sense ell. Per descriure l’inefable sentiment de plenitud que em provoca, hauria de  recórrer al refugi de la Sonata en Do major (KV330/ 1), on Mozart era un nen com jo, un amic  bellíssim i juganer que sortia feliç de la partitura, em prenia de la mà i em duia, ballant, amb  ell. Potser una de les funcions de la música sigui fer sentir, quan no hi arriben les paraules.

L’aproximació de Mozart al poble, a la comprensió de les seves necessitats, la contribució de la  seva obra en la difusió de la cultura, de la il·lustració, de la crítica social i de la llibertat,  desbarata completament les caricatures tòpiques i falsàries que l’imputen una imatge frívola,  intranscendent i trivial. L'obra i la vida de Mozart contribueixen, màgicament, al progrés de la  humanitat. La màgia és una constant en Mozart i en la seva vida, com és part fonamental del bé i de  la virtut. A la confrontació entre el bé i el mal que dóna vida a La flauta màgica, es comprèn que  el bé no existeix, que el mal és l'estat natural, que el bé és únicament l'absència absoluta del  mal.

Compresa aquesta realitat, els convidem a compartir un propòsit emprès amb la humilitat que demana  la bondat. Hi hem dipositat tota l’entrega de què som capaços. Darrere de cada gest, de cada nota,  del més imperceptible moviment, hi ha hores i més hores de constància, de rigor, d’exigència, de  soledat, de sacrifici, de treball. També dies d’una gran alegria i de bondat; no som mercenaris, la  música ens ha fet germans. No hi ha res fàcil aquí, no ens han regalat res. Som aquí perquè la  bondat ha pogut vèncer la mesquinesa i les ambicions d’alguns pobres éssers humans. La màgia  d’aquesta Flauta és producte d’un gravíssim esforç on tots nosaltres hem dipositat el cor, perquè  ens hi va la vida. I, perquè ens sentim orgullosos d’haver dedicat tanta vida a aconseguir aquest  moment, volem compartir-la tota, humilment, amb vostès. Gràcies, gent meravellosa, companyia, músics, artistes, tècnics i cantants, per tanta felicitat,  per concedir-me l’enorme fortuna d’experimentar la màgia de Mozart, el valor essencial de la seva  bondat.

Jaume Villanueva 

La companyia del Freihaus-Theater auf der Wieden de Viena,

una història de La flauta màgica; el perquè de tot plegat.

Aparentment similar a les sarsueles i operetes, molt sovint inclinat a la farsa, intercalant peces cantades i diàlegs parlats, el Singspiel, viu el seu màxim d'esplendor durant els segles XVIII i XIX, quan és considerat el gènere d'òpera popular antonomàstic d'Àustria i d'Alemanya i el seu ascendent entre el públic, de tota mena i condició, no té rival. Tradicionalment, el Singspiel incorpora a la trama elements màgics o històries populars. Resultat d'una ambigua amalgama de diversos contes, llegendes i romanços que, per a confegir el llibret, adaptà Emanuel Schikaneder a les heterogènies característiques dels artistes que formaven la seva troupe, Die Zauberflöte, La flauta màgica, és considerada el seu màxim exponent i, potser, l'ascendent més directe del teatre musical. Com era habitual, gairebé tots els cantants, els músics i els artistes que intervingueren des dels primers assaigs en la creació de La flauta màgica, s'associen en filharmònica unió entorn del polifacètic autor i baríton Enmanuel Schikaneder, empresari del Freihaus-Theater auf der Wieden de Viena on s'estrena la funció. A tots ells els vincula la sincera veneració que professen a la innegable grandesa del noble compositor. Tothom és amic, tothom es coneix. S'ajuden, milloren plegats. Prosperen junts artísticament. Comparteixen la passió per un ofici que és l'essència vital que justifica l'entrega de tota una vida. Fruit d'aquest coneixement recíprocament compartit, d'aquesta gran coneixença que procura l'amistat entre semblants, Mozart fa brillar, a la partitura, les millors aptituds, la virtut i el talent de cada un dels músics i dels cantants. Al seu costat, embolcallant la música amb l'escena, els efectes i el dramatisme i la comicitat, el llibretista Schikaneder nodreix els personatges del llibret incorporant les millors facetes  interpretatives, treien profit de característiques físiques i personals dels cantants; ha decidit explotar al màxim les possibilitats infinites que ofereix la innovadora tramoia del Freihaus, en les funcions de La flauta. Aquesta exhibició els farà destacar entre la competència i atraure tot el públic que acut als teatres de Viena. Té dos prodigis al seu abast; Mozart i una màquina de teatre que crea miracles; que fabrica, apujant i abaixant telons, prodigiosos trucs de màgia inversemblants que deixaran atònits als espectadors l'escenari del Freihaus. —Mozart i la màgia deixaran el públic bocabadat. —Va pensar Schikaneder. I la va encertar. Per estructurar l'argument de La flauta màgica, el llibretista s'inspira fonamentalment en un tractat sobre el misteriós Egipte escrit per Ignaz von Born, el maçó més destacat de Viena, llavors; per dotar d'ànima i color les accions, afusella un recull de contes titulat Dschinnistan que publica el poeta Christoph Martin Wieland 1786. Principalment, plagia del conte Der Korb i Lulu oder die Zauberflöte, que narra la història del príncep Lulu que, per encàrrec d'una Fada bondadosa, s'embarca a la recerca d'una bellíssima princesa capturada per un vil bruixot. Abans de posar-se en camí, però, en acomiadar-lo, la lluminosa fada fa entrega a l'intrèpid jove d'una flauta màgica que l'ajudarà a rescatar la jove donzella. A més d'incorporar aquests contes i llegendes, Schikaneder s'inspira en diversos elements del teatre popular vienès que, a les funcions, incloïa màgia, humor banal, misteri, proeses espectaculars i lliçons de moralitat. D'altra banda, la tradició teatral vienesa va ajudar a modelar el personatge de Papageno, basat en la típica figura del «Hanswurst»; un nom que, literalment traduït de l'alemany, significa Joan Salsitxa i que comunament s'utilitza per referir-se a un pelacanyes. Decididament arlequinesc, el personatge caracteritza un home astut i groller que genera determinada comicitat en deixar-se emportar pels seus instints més primaris.

La flauta màgica el Die Zauberflöte s'estrena el 30 de setembre 1791 a Freihaus-Theater auf der Wieden: Schikaneder, que interpreta Papageno, dirigeix l’escena. Mozart condueix l'òpera. L’èxit és immediat. Les funcions aconsegueixen reunir a un públic variat, pertanyent a les diverses classes socials de Viena. La companyia ofereix 20 funcions, només al primer mes. Mozart emmalalteix el 22 de novembre, i mor el 5 de desembre de 1791 a causa d’unes febres reumàtiques.